Cinc règims autoritaris però fràgils

Preocupant-se per la crisi creixent entre Rússia i els Estats Units, experts de dos països han apel·lat a Vladimir Putin i George W. Bush, durant la cimera de Bratislava, el 24 de febrer, a “intensificar la cooperació antiterrorista al Pròxim Orient i al Caucas”. Proposen la creació d’una base militar comuna a Kirghizstan. Mentrestant, el braç de ferro entre Moscou i Washington es manté, en aquesta Àsia Central destrossada entre nacionalisme i islamisme.

Pel nostre enviat especial VICKEN CHETERIAN*
Periodista, Ginebra
Article traduït per Rut Jou

Al centre de Dušanbe, capital del Tadjikistan, s’alça una estàtua gegant d’Ismoil Somoni, rei persa que va edificar un imperi al segle x a l’Àsia central. Passant per sota d’una espècie d’arc del triomf, just al darrere de l’estàtua, s’accedeix, per un esplèndid roserar, a un pla en relleu en marbre que representa, des de la riba de la mar Càspia a les fronteres de la Xina, l’imperi de Somoni. La capital no era Dušanbe, sinó Bukharà, una ciutat actualment situada a l’Uzbekistan. Vet aquí el que resumeix els problemes d’identitat i de fronteres nacionals típics de l’Àsia central. Aquest monument, inaugurat el 1999, ha costat uns 20 milions de dòlars (o sigui, 18 milions d’euros), en una època en què el pressupost anual de l’Estat no sobrepassa els 250 milions de dòlars (230 milions d’euros). És que es relaciona el preu alt amb els símbols de l’Àsia central, o bé, més enllà del Tadjikistan, es pren molt seriosament el culte a aquesta dinastia llunyana.

A l’Uzbekistan veí, les estàtues de Lenin i Marx han cedit el lloc a les de l’emir Timur (Tamerlà). Una estàtua eqüestre d’aquest conqueridor del segle xvi, brandant la seva espasa, s’adreça al centre del país de Tachkent. Les autoritats uzbekes creuen que així projecten una imatge de puixança, però el pobles veïns guarden un altre record de les seves conquestes: del Kirguizistan a Geòrgia, el seu nom recorda ciutats devastades i piràmides de cranis (1). Un altre problema: Timur no era un uzbek. Les tribus uzbekes, que van conquerir l’Àsia central, van expulsar per altra banda B?ber, nét de Timur, el qual va trobar refugi a l’Índia, on fundà l’imperi dels mongols.

“Necessitem construir aquí una identitat nacional comuna per a tots els tadjiks, per desfer-nos de la frustració i la vergonya de la guerra —explica la sociòloga Saodat Olimova—. Durant l’època soviètica, el Tadjikistan era la més pobra de les quinze repúbliques, però al mateix temps formava part d’una superpotència. Des d’ara, figurem entre els països més pobres del planeta.” I el que mina el renaixement de la idea nacional és menys la manca d’imaginació històrica que l’extrema pobresa del país. Malgrat un relatiu creixement del comerç i de l’agricultura, el Tadjikistan té pocs llocs de treball, mentre que la meitat de la seva població té menys de divuit anys. Prop d’un milió de tadjiks se n’han anat a buscar feina a Rússia o al Kazakhstan, sovint clandestinament. La xenofòbia creixent a Rússia destina a aquests immigrants, com als d’altres països de l’Àsia central, una existència infernal: són explotats pels que els contracten i hostilitzats per la policia. Cada any, uns quants centenars retornen al seu país en un taüt.

El Tadjikistan emergeix lentament de la guerra civil devastadora que va esclatar sobtadament el 1992, fent desenes de milers de morts. (2) Cinc anys més tard, el 1997, un tractat de pau va posar-hi fi, i va acordar oferir a l’oposició islàmica, conduïda pel Partit del Renaixement Islàmic (PRI), un terç de les emissores de ràdio governamentals. En una regió on els antics dirigents comunistes no toleren gaire l’islam polític, l’entrada del PRI al Govern va marcar un gran pas endavant, no solament cap a la solució del conflicte, sinó també cap a la creació d’una mínima democràcia: el PRI és des d’aleshores present al Parlament, al costat del Partit Democràtic del Poble (presidencial) i dels comunistes, i no representa els interessos de la burocràcia d’Estat, sinó sobretot dels comerciants dels basars.