Pel nostre enviat especial Jean-Michel Dijan*
Article traduït per Rut Jou

El Quebec no sap parlar d’una altra cosa que no sigui la sobirania. “És el seu drama”, declara l’escriptor Gil Courtemanche (1), que afegeix a continuació: “La nostra preocupació principal hauria de ser en primer lloc democratitzar la democràcia. Després es veurà si som capaços de fer del nostre país en un model del gènere, és a dir, una nació sobirana i independent”.

Només feia falta que Jacques Parizeau, exprimer ministre, publiqués el 18 d’agost del 2004 una tribuna en la qual es preguntés sobre “l’oportunitat d’un tercer referèndum sobre la sobirania del Quebec” per tal que immediatament es rellancés el debat (2). Després del fracàs de la primera consulta per referèndum el 1980, posteriorment la del 1995, que va donar una curta victòria al no, el Partit Quebequès (PQ), avui en l’oposició, no acaba de portar “aquest deure històric d’accés a la independència” com una creu al coll, que funda la seva legitimitat. Com va recordar Louise Beaudouin, ministra de Relacions Internacionals al darrer govern del PQ i aleshores professora associada a la Universitat del Quebec a Mont-real (UQAM), “la sobirania formava part de la nostra cultura, hem crescut amb ella, federa els nostres valors de llibertat, el nostre orgull”.

Tot i així, cada vegada són més nombrosos els quebequesos que pensen que el partit creat per René Lévesque el 1968 seria millor que donés una sòlida doctrina política d’esquerra abans que adaptar-se amb tanta facilitat a un ambient econòmic liberal que l’ha portat a perdre la confiança dels seus electors. És cert que, des del “Visca el Quebec lliure!” llançat solemnement, el 24 de juliol del 1967, per Charles de Gaulle des del balcó de l’Ajuntament de Mont-real, ha estat impossible dissociar l’Estat quebequès d’un poble literalment fabricat per veure algun dia la seva independència. Efectivament, una qüestió de llengua, també d’història. Però de quina independència es parla? Amb relació a qui? A la resta del Canadà? Als Estats Units? A les multinacionals que es divideixen les parts de mercat francòfon imposant l’anglès com a força de marca comercial?

Al PQ, com en el partit dels liberals actualment al poder de la província, la qüestió s’ha convertit gairebé en tabú, ja que molts pensen que el nacionalisme quebequès, contràriament al d’altres països, afavoreix el liberalisme. Aquesta és la tesi d’Alain Gagnon (3), professor a l’UQAM, quan explica que “la credibilitat del PQ ha estat i sempre estarà fundada en una política econòmica pragmàtica. Aquesta política és la que ha permès a moltes generacions de quebequesos una prosperitat real, un ascens social. Però el PQ mai no s’ha referit, en aquest camp, a una doctrina econòmica socialista. És autènticament socialdemòcrata, tendència liberal”.

L’actual cap del PQ, Bernard Landry, encarna aquesta tendència. No era pas el ministre de Finances, posteriorment, després de la retirada de Lucien Bouchard, el primer ministre al poder durant els anys nefastos, els de la dècada dels noranta i la primeria de segle? Avui, el Quebec s’ha convertit en el sisè soci comercial dels Estats Units i, gràcies a l’Acord de Lliure Canvi de l’Amèrica del Nord (NAFTA), les seves exportacions quasi s’han doblat. Amb uns 7,5 milions d’habitants i 130 mil milions de dòlars de producte interior brut (PIB), la província ocuparia la dinovena plaça dels països membres de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE).