Violències racistes, amalgames i manipulacions

Si haguéssim de fer cas al mitjans de comunicació, l’antisemitisme representaria el gran problema del moment. L’escalada de violència al Pròxim Orient ha comportat la multiplicació d’actes antijueus, que s’han de combatre, com el racisme antiàrab o antigitano. Això comporta evitar la generalització i l’amalgama simplificadora: la dificultat d’ensenyar la Shoah en determinats instituts procedeix d’uns fenòmens força més complexos que els prejudicis dels joves moros. Però, sobretot, el fet d’acusar de judeofòbic qualsevol que critica la política del Govern israelià, no solament és lliurar-se a un xantatge inacceptable, sinó també alimentar el mal que es pretén combatre...
Per Dominique Vidal

Lobby jueu. Fins avui, a França (1), solament l’extrema dreta utilitzava aquesta expressió que, en dues paraules, resumeix tots els fantasmes antisemites: les finances jueves, els mitjans de comunicació jueus, el poder jueu; en definitiva, una versió modernitzada dels Protocols dels savis de Sió (2). Doncs heus aquí que, per primera vegada, la retrobem en la ploma d’una personalitat jueva: Elisabeth Schemla, fundadora del lloc web proche-orient.info després d’haver estat redactora en cap del Nouvel Observateur, i més endavant col·laboradora d’Edith Cresson a Brussel·les, autora finalment, d’un llibre ben poc crític —és un eufemisme— respecte al general Ariel Sharon (3).

Proche-orient.info no té por d’arromangar-se: aquell lloc preconitza, en efecte, una laïcitat intransigent tot defensant actituds comunitàries. Però el 25 de febrer del 2004, en l’editorial, la seva directora va caure... justament pel costat cap on s’inclinava. Després d’haver-se congratulat sense ordre ni concert de l’anunci (d’altra banda prematur) de la no-difusió a França de la pel·lícula La Passió de Crist, de Mel Gibson, del rebuig de l’Olympia de presentar l’espectacle del còmic Dieudonné i de la prohibició que es va fer a Leila Shahid, delegada general de Palestina a França, de parlar en un col·legi de Niça, comentava: “Són les organitzacions franceses jueves les que no han parat d’organitzar la picabaralla i, en nom de la República, han aconseguit que els donessin la raó, després d’un munt de victòries durant l’any 2003. —I afegia— Una sèrie de personalitats prestigioses i suposadament totpoderoses cedeixen el lloc a uns responsables, unes associacions i unes institucions que cada cop saben més com aconseguir que els poders públics els escoltin”. Títol d’aquesta vehement defensa i il·lustració de la censura: “A França, naixement d’un lobby jueu en el sentit global i respectable del terme”...

Uns dies abans, un col·laborador del lloc web en qüestió, Sylvain Attal, publicava un llibre (4), l’últim capítol del qual es titulava: “Un lobby? I què més!” “Fins aquí —escriu ell— els representants de la comunitat jueva s’han mostrat reticents o clarament hostils a aquesta idea, temorosos que pogués alimentar l’antisemitisme, o si més no el retret de comunitarisme. Avui, sembla que hagin evolucionat. [El president del Consell Representatiu de les Institucions jueves de França (CRIF)] Roger Cukierman afirma que no el va pas acovardir la idea: “Si hi ha un lobby és perquè ens ataquen”“ I Attal enuncia els èxits aconseguits pel lobby esmentat, tant a França com en l’àmbit de la Unió Europea. Un exemple: D., “una membre del lobby que es mou en el medi de la indústria pro israeliana convençuda” hauria contribuït a evitar que el Quai d’Orsay nomenés a Tel-Aviv un ambaixador considerat pro àrab. “Una circumstància agreujant segons el seu parer: és casat amb una musulmana d’origen algerià (5)”...

En realitat, aquesta nova radicalització dels incondicionals d’Israel reflecteix més la seva feblesa que no pas la seva força: la campanya que van iniciar fa tres anys bàsicament ha fracassat. Quin objectius es marcaven en recórrer a l’arma, perillosa al màxim, del xantatge a l’antisemitisme? Fer callar les veus dissidents entre els jueus de França, tenir més pes així en els mitjans de comunicació i, d’aquesta manera, influir en l’opinió pública, fins i tot modificar la política de França (6). I no han reparat en els mitjans: difamació de periodistes i d’investigadors insensibles als encants del primer ministre Ariel Sharon, manifestacions agressives davant les seus dels mitjans declarats hostils, violències en sèrie (7) dels extremistes de dretes del Betar i de la Lliga de Defensa Jueva (LDJ), sense oblidar la multiplicació de processos contra intel·lectuals presentats com a antisemites... Vet aquí que aquesta ofensiva en totes direccions continua amb més agressivitat que mai.