El nou primer ministre japonès canvia d’estil però no de política. A diferència del seu predecessor, Shinzo Abe no ha visitat al santuari Yasukuni on hi són enterrats dels criminals de guerra, però hi ha enviat un regal en homenatge. En l’àmbit de la justícia, el canvi de ministre s’ha traduït en una recuperació de les execucions capitals, l’anterior les havia abandonades per les conviccions budistes. Molts presoners detinguts des de fa dècades ja han estat executats en els darrers mesos.

Per l’enviada especial AURORE BRIEN
Periodista.

Si el President Thabo Mbeki dedica molta energia i esforços al restabliment de la pau a les regions d'Àfrica esquinçades per la guerra, les qüestions de sexualitat i de " raça " constitueixen el seu taló d'Aquil·les. No només M. Mbeki va prendre la pràctica d'increpar qualsevol intenta discutir dels elevats casos de SIDA i violació a sud -àfrica, sinó que els seus punts de vista extravagants sobre el VIH el van tornar famós.

“L’únic dret que tinc és el de no tenir cap dret”. És així com el Sr. Nizar Sassi, un dels set francesos detinguts a Guantánamo, descrivia la seva situació en una carta a la família al setembre del 2003. Des de llavors, Nizar no ha escrit més. El Sr. Mourad Benchallali, el seu amic d’infantesa de Vénissieux, tampoc. Les úniques notícies que han pogut obtenir les famílies els han arribat del Ministeri d’Afers Estrangers, que va anar al gener a la base americana, per quarta vegada des de la seva creació fa dos anys.

Els francesos van constatar “l’estat psicològic deteriorat” dels presoners, segons l’expressió del Sr. William Bourdon, que va ser rebut a la primeria de març a Orsay amb les famílies i els altres advocats. Des de fa mesos, aquests últims diuen que estan preocupats pel Sr. Mourad Benchallali (1), la personalitat del qual és especialment fràgil. Els advocats de quatre francesos (2) detinguts (els Srs. Nizar Sassi, Mourad Benchallali, Khaled Ben Mustapha i Ridouane Khalid) van actuar d’informador especial de la tortura de la Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides, ja que “molts indicis fan pensar que alguns aspectes del tractament (infligit als presoners de Guantánamo) són contraris al principi de dignitat humana i a les disposicions de la Convenció de les Nacions Unides contra la tortura, els tractaments cruels, inhumans i degradants”.

Un informe de Human Rights Watch

Molts detinguts britànics empresonats a Guantánamo recentment alliberats sense que s’hagi pogut retenir contra ells cap càrrec, han donat testimoni de tortures patides durant els seus llargs mesos de detenció. La base americana és una zona de no-dret on, amb la indiferència general, set francesos continuen tancats, mentre que París segueix adoptant un perfil baix en el que constitueix una flagrant violació dels drets humans.

D’altra banda, un informe de l’organització Human Rights Watch (Nova York) que es va fer públic el 9 de març, va denunciar de manera vigorosa el comportament de les tropes americanes a l’Afganistan: violació del dret de guerra, ús desproporcionat de la força, pillatge, morts sospitoses de civils, tortures a presó, etc. Més enllà de la crítica a aquests mètodes, aquest text porta a preguntar-se sobre el comportament de les tropes franceses que participen en els combats de l’Afganistan al costat dels seus homòlegs americans. Cometen les mateixes exaccions? Les autoritats franceses cobririen, amb el seu silenci, crims de guerra americans? De manera significativa, aquest informe, del qual publiquem alguns extractes, ha passat en silenci pels grans mitjans francesos, o simplement evocat en unes línies (vegeu la pàgina: http:// hrw.org/reports/2004/ afghanistan/0304).

Utilització excessiva de la força durant els arrests

Les forces americanes usen regularment els mètodes militars per efectuar arrests a l’Afganistan, i a vegades negligint respectar el dret internacional humanitari i la Carta dels drets humans. Així, les regles de compromís americanes, concebudes per a situacions de combat, sovint s’apliquen en lloc dels procediments d’arrest civil. A més, les deficiències dels serveis d’informació han suposat la presa de partit dels civils que no estaven implicats en les hostilitats, les pèrdues civils durant les operacions d’arrests i la destrucció injustificada de cases. Testimonis creïbles afirmen també que les forces americanes han atacat i fet patir abusos a certs presoners, que les tropes afganeses que acompanyen les forces americanes han atacat brutalment els civils i han robat les cases de les persones detingudes.

Pensar l'impensable

La represa de les hostilitats a Kosovo, a les acaballes de març, subratlla el fracàs de les solucions armades. També, deu anys després de la tragèdia de Rwanda, la responsabilitat d’Occident, i per tant de França, continua subestimant-se. Com s’inicia l’espiral de la violència que porta a les matances? Els investigadors que treballen en els genocidis adverteixen contra un ús banal del mot i intenten determinar les característiques comunes d’aquesta forma de guerra contra els civils.
Per Jacques Semelin*

Des que les Nacions Unides van adoptar, el 9 de desembre del 1948, la convenció sobre la prevenció i la repressió del crim del genocidi, aquest mot s’ha instal·lat en el llenguatge corrent per significar el mal absolut, l’horror extrem que destrueix les poblacions civils desproveïdes. Aquest terme, creat el 1944 pel jurista polonès Raphael Lemkin, ha conegut un èxit internacional creixent. Així s’ha parlat de genocidi en gairebé tots els conflictes de la segona meitat del segle XX que hagin provocat un nombre important de víctimes civils: des de Cambotja fins a Txetxènia, passant per Burundi, Rwanda, Guatemala, Colòmbia, l’Iraq, Bòsnia, el Sudan, etc.

La noció també s’ha usat de manera retroactiva per qualificar la matança dels habitants de Milos pels grecs (segle V aC), la dels habitants de la Vendée el 1973, els indis de l’Amèrica del Nord, els armenis el 1915, sense oblidar tampoc el cas de fam a Ucraïna, les diverses deportacions de poblacions a l’antiga URSS estalinista com, naturalment, l’exterminació dels jueus europeus i dels zíngars, ni tampoc els bombardeigs atòmics americans d’Hiroshima i Nagasaki. Aquesta llista també és exhaustiva.