La satanització del president Hugo Chávez per part dels mitjans de comunicació nacionals i internacionals no es resisteix, un cop més, als fets. Presentat com un dictador en potència, Chávez ha acceptat democràticament el «no» de l'oposició (un 50,70% de les vots) en el referèndum sobre la reforma parcial de la Constitució, el 2 de desembre del 2007. Aquest fet no marca, però, la fi de la revolució bolivariana, però obliga els seus partidaris a la reflexió.

Per GREGORY WILPERT
Sociòleg, redactor en cap del web Venezuelanalysis.com. Autor de «Changing Venezuela by Taking Power: The Policies of the Chávez Government», Verso Books, Londres, 2007.

El Plan Visión de país prové del consens dels partits de dretes i constitueix un programa polític per als quaranta propers anys. Implica tres lleis (educació, salut i seguretat pública que apunten cap a llur privatització) i una altra en desenvolupament rural (destinada a facilitar la producció d'agrocarburants i l'explotació de recursos naturals).

Per a fer front al Plan, i en un context de criminalització dels moviments socials i maies, aquests últims tenen el recurs de les “consultes populars” (1). Els referèndums, de vegades autoadministrats, queden estipulats, entre d’altres, en la convenció 169 de l'Organització Internacional del Treball, segons la qual les poblacions autòctones han de ser informades dels projectes d'explotació dels recursos naturals en els territoris que ocupen i en poden aprovar –o no– l'execució.

Són només l'expressió de la voluntat democràtica de participació ciutadana, donat que s’organitzen en condicions que no respecten sempre el peu de la lletra de la democràcia formal. Prop d'una quarantena de municipis ja n’han organitzar des de 2005. I totes van rebutjar projectes d'explotació contaminants que només preveien un pagament de drets de... l’1% dels beneficis nets.

Sense cap sorpresa, el Tribunal Constitucional ha dictaminat que els referèndums eren “no constitucionals”. “Si no respecten la democràcia”, responen les comunitats, “estem preparats per a lluitar”.


R. L.

(1) Cf. Grégory Lassalle, «Quand les consultas communautaires dessinent une nouvelle donne politique», Solidarité Guatemala, número 176, París, maig-juny de 2007.

Cinquanta candidats i militants guatemalencs van ser assassinats durant la campanya electoral més violenta des de la fi de la guerra civil el 1996. Darrere aquests crims s’hi entreveu l'ombra de les màfies, composades majoritàriament per ex militars que intenten incrementar la seva influència en la classe política. Més enllà d'aquest context sagnant, les eleccions presidencials del 9 de setembre no haurien de donar lloc a massa canvis.

Pel nostre enviat especial RENAUD LAMBERT
Periodista.

Per JOSÉ LÓPEZ MAZZ
Professor d'antropologia, Facultat d’Humanitats-Universitat de la República, Montevideo.

La major virtut de l'Uruguai és que històricament ha passat desapercebut. Però el país comença a canviar i fer-se veure. Tot i l’ambigüitat de la seva política econòmica i social, la presidència del socialista Tabaré Vázquez ha permès l’aplicació d'un programa d'urgència semblant al programa «Pobresa zero» del govern brasiler. Montevideo es preocupa, a més, del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).

Per l’enviat ÉDOUARD BAILBY
Periodista.

Què en queda de la Revolució Sandinista? El record de les lluites que van enderrocar Anastasio Somoza el 1979. L’asfíxia dels Estats Units i la seva contra. El gust amarg del fracàs electoral del 1990 en una Nicaragua sotmesa per la guerra i la fam. El desastre de les polítiques neoliberals imposades pels governs successius. La victòria de Daniel Ortega canviarà alguna cosa? Acabarà amb el caos social que representa l’exili de desenes de milers de nicaragüencs?

Per RAPHAËLE BAIL
Periodista.