A moscou, el 16 i 17 d'agost, Viktor Ianukóvitx efectua la seva primera visita internacional. Nomenant Ianukóvitx per estar al capdavant del govern ucraïnès, el President Viktor Iusxenko passa factura del fracàs i de les divisions de la “coalició taronja”. El nou Primer Ministre espera, en principi, tapar el forat entre l'est (prorus) i l'oest (pro-occidental) del país.

Per VICKEN CHETERIAN *
Traducció a càrrec d’EVA LEGA


En les primeres hores del 3 d'agost de 2006, el president ucraïnès, Víktor Iusxenko, acceptava designar al capdavant del nou govern el seu principal rival, Víktor Ianoukóvitx. L'altra alternativa que se li presentava era la de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, en el transcurs de les quals el seu partit s’arriscava retrocedir. Des de feia quatre mesos el país semblava paralitzat, sense que la "coalició taronja" hagués aconseguit superar les seves divergències per formar un nou govern. El cap de l'Estat ha col·locat dos dels seus homes a assumptes exteriors i a defensa, i ha deixat la resta a les mans del cap de govern. Amb mesures d’aquesta mena, Ucraïna sortirà de la seva crònica inestabilitat política?

L'última crisi es remunta a les eleccions legislatives del darrer 26 de març. A falta de representar una victòria per als arquitectes de la "revolució taronja", aquestes marquen un èxit per als seus valors: trencant amb la tradició del recórrer als "recursos administratius" –un eufemisme per designar la pràctica del frau massiu per part de l'aparell d'Estat–, el president Iusxenko ha permès als ciutadans escollir verdaderament el seu Parlament. Però els resultats van sorprendre a més d’un. En la primera volta, el Partit de les Regions (PR) del candidat de l'antic règim i perdedor un any abans –Ianukóvitx– guanya amb un 32,1% de les vots; el Bloc de Iúlia Timoixenko (BYuT), antic aliat de Iusxenko i ara el adversari, obté el segon lloc amb un 22,29%. I la Nostra Ucraïna (NU), el partit del President, es conforma amb el tercer lloc, amb un 13,95% de l’ecrutini. Altres dos partits també obtenen representació parlamentària en superar la barrera del 3%: el Partit Socialista (5,69%), un dels protagonistes dels esdeveniments de finals de 2004, i el Partit Comunista (3,66%). Amb tot, i paradoxalment, l'èxit de la democràcia ucraïnesa ha anat acompanyat de la derrota política del seu arquitecte.

Amb aquests resultats, els dirigents "taronja" haurien pogut formar un govern. Alexander Moroz, el líder del Partit Socialista, afirmava alguns dies després de l'escrutini: "No es pot dir que la societat hagi votat a favor de l'antic règim. Si se sumen els vots aconseguits pel Bloc Iúlia Timoixenko, la Nostra Ucraïna, els socialistes i d’altres, el resultat s'assembla al de l'elecció presidencial [del 26 de desembre de 2004] [1]". El dirigent socialista lamentava, tanmateix, que els electors no haguessin consolidat les forces de la revolució taronja: "La coalició taronja no ha estat unida, ni abans ni després de la revolució."

Però NU, el BYuT i els socialistes negociaran durant mesos –inútilment– sobre la repartició dels seients d'un eventual nou govern. Timoixenko insistirà per ser de nou la Primer Ministre i Moroz portaveu del govern, lloc igualment cobejat per Petro Poroixenko, un oligarca de NU. Resultat: quan el 22 de juny Timoixenko és designada Primer Ministre i Poroixenko portaveu, Moroz deserta i s’uneix a la "Coalició Blava". Ianukóvitx podrà així formar una "coalició anticrisi" i aspirar al lloc de cap del govern.

En resum, els líders "taronja" s'han comportat com a venedors de catifes, encallant-se en detalls, i no com a portadors d'un impuls que apuntava a canviar la societat. Es pot fer la mateixa diligència de comprovació per a tot el període post-"revolucionari": la indecisió, la inactivitat i les baralles característiques del govern li han fet perdre la dinàmica de la fi de 2004. Iusxenko no ha aconseguit portar davant dels tribunals ni els crims comesos sota l'antic règim (incloent-hi l'assassinat, el 2000, del periodista Georgi Gongadze), ni els fraus electorals massius, ni les accions dels "separatistes" de l'est. D'altra banda, les reprivatitzacions esperades pels seus partidaris han afectat només dues empreses, de les quals, la major fàbrica d'acer del país, Kryvorizhstal. L'absència de voluntat política no ha permès anar més enllà i, finalment, l'acord secret sobre el gas decidit entre Moscou i Kíev el gener de 2006, a falta de ser objecte d'explicacions oficials, no ha estat comprès per l'opinió pública.

I d’aquí també la decepció de la “intelligencija”, encarnada en Andrei Mokrousov, l'editor del diari literari Kritika: "Pensàvem tenir un president que cometria errors, i en lloc d'això, tenim un president que no fa res en absolut. D'ara endavant, l'única persona que es barallarà pels valors democràtics és la senyora Timoixenko, però no pot ser la dirigent principal d'Ucraïna". Als 46 anys, aquesta figura enigmàtica compta per a les dones el paper d’haver jugat un paper important en la pèrdua dels béns de l'Estat ucraïnès. Gràcies al suport d'antics responsables del Partit Comunista de la seva ciutat natal, Dnepropetrovsk, va fer fortuna amb la importació electrònica, de productes agrícoles i de petroli. Ja elegida diputada, va fundar el seu partit polític, "el primer partit d'oligarques dissidents[2]", quan el Primer Ministre Pavel Lazarenko va caure en desgràcia i va perdre alhora el seu protector.

El 1999 era nomenada Primer Ministre adjunt encarregada de l'energia. La seva caiguda, precipitada per la del règim de Leonid Kutxma, va ser seguida d'un breu empresonament, que la va portar a radicalitzar les seves posicions i a fer-se la portaveu més enèrgica de la coalició taronja. Primer Ministre després de la revolució, ha pres mesures radicals –tancament de les zones franques, incitació a la reprivatització, augment dels impostos i de les despeses socials– que li han valgut de ser qualificada de "populista" pels seus adversaris.

La revolució ucraïnesa no ha donat a llum noves forces polítiques. Els cinc partits que s'han emportat seients al Parlament existeixen tots des de 2002[3]. El moviment estudiantil Pora, que va participar en la revolució taronja, no ha guanyat més que un 1,47% dels vots. El seu líder, Vladysal Kaskiv, admet que la seva estreta col·laboració amb el president Iusxenko, quan els seus partidaris de base defensaven les posicions més radicals de Timoixenko, ha perjudicat la imatge del moviment. Addueix igualment que Pora "s'ha preocupat més per les relacions públiques per crear-se una imatge que per dotar-se de les estructures de partit".

Representant els oligarques de Dontsk, el PR s'ha reorganitzat molt bé després de la derrota de 2004. No només ha preservat el seu control sobre la regió de Donbass, el centre industrial del país, sinó que ha aconseguit mobilitzar totes les forces "antitaronja”, situades essencialment al sud i a l'est. El PR ocupa el terreny del vell Partit Comunista, relegat a un paper marginal, defensant els particularismes culturals de la població russòfona de l'est i del sud del país o atrinxerant-se a Crimea contra les "amenaces" dels tàrtars[4]. El PR ha après, tanmanteix, a utilitzar les noves regles de la política ucraïnesa. Mentre que el 2004, Ianukóvitx intentava ser president denunciant el frau electoral, ara deu el seu nomenament com a Primer Ministre, el 2006, al vot popular. Els antics oligarques no s'han convertit, però, en demòcrates. A penes establert, el nou govern ha restablert les zones econòmiques lliures que, abans, els evitaven imposar.

El Partit de les Regions també ha apostat per renegociar un nou acord amb Moscou sobre el preu del gas. Una negociació difícil i contrària als interessos ucraïnesos, donat que Gazprom no només ha augmentat els preus a Ucraïna i a Geòrgia, on han reeixit les revolucions pro-occidentals, sinò que intenta imposar alces de preus espectaculars a la Bielorússia d’Alexander Lukaixenko, el qual va derrotar aclaparadorament l’oposició liberal. El grup gasístic rus ha col·locat el cap de l'Estat bielorús davant la tria següent: acceptar una triplicació dels preus del gas el 2007 o cedir-li el gasoducte bielorús[5].

Després d'un decenni de declivi en els anys 1990, amb una caiguda d'un 40% de la seva productivitat, l'economia ucraïnesa s'havia realçat fins al punt que el seu producte interior brut havia aconseguit el 2004 un augment d'un 12,4%. La revolució taronja va comportar, tanmateix, un descens de la taxa de creixement que va caure un 2,4% el 2005. Anders Aslund, especialista de les economies postsoviètiques a l'Institute for International Economics de Washington, estimava que "les reprivatitzacions han suscitat la inquietud de les empreses i han comportat una reducció de la producció. Els impostos han passat del 36 al 43% del PIB. L'economia ucraïnesa està recarregada i, per això, no es poden esperar taxes de creixement elevades". Però la tornada del PR al poder sembla retornar la confiança als mitjans econòmics, que compten aquest any amb un creixement d'un 5,5%, malgrat la crisi política[6].

Molts són els ucraïnesos i els observadors estrangers que critiquen severament l’acord de venda de gas, per part de Gazprom, a 230 dòlars el miler de metres cúbics a una obscura societat inscrita al registre del comerç suís, RosUkrEnergo. Aquesta el revèn a 95 dòlars a l'empresa de l'Estat ucraïnès Naftogaz (a canvi de l'encaminament per Ucraïna de gas rus cap als lucratius mercats europeus). Molts veuen en aquest arranjament la millor manera de perseguir pràctiques de corrupció corrents en el sector ucraïnès de l'energia.

A pocs mesos de les eleccions parlamentàries, ¿Moscou se serviria de l'alça dels preus del gas com a arma per ingerir en la política ucraïnesa? Gazprom proveïa Ucraïna de gas a una tarifa cinc vegades inferior a la del mercat, tarifa preferent que es preveia rectificar a mesura que els dos països progressessin sobre la via d'una economia de mercat. Com ho ha anotat un analista, abans de l'alça dels preus, per les seves úniques exportacions de gas, Rússia subvencionava l'economia ucraïnesa entre 3 a 5 mil milions de dòlars anuals, mentre que l'ajuda americana a Ucraïna no ha aportat més que 174 milions de dòlars durant l'any que ha seguit la revolució taronja[7]. Amb escreix, l'alça dels preus del gas afectarà la indústria química i la metal·lúrgia, sectors implantats a les províncies de l'Est, tradicionalment prorusses.

Les intervencions de Rússia en els assumptes interns, com en el moment de l'elecció presidencial de 2004, inciten Ucraïna a girar-se cap a Occident. El president ucraïnès ha reiterat el seu desig de veure el seu país incorporat a l’OTAN, adhesió que s'ha de decidir la propera tardor. L’ancoratge de Kíev a l'oest seria una bona decisió? Aquest gest no faria més que atiar l'antagonisme amb Moscou, disgustar més d'un terç dels ciutadans ucraïnesos que s'identifiquen amb Rússia i augmentar les despeses militars d'Ucraïna per tal que el seu exèrcit respongui a les "normes de l'OTAN". Mentre que el que necessita el país és més aviat reformar el seu Estat, modernitzar les seves indústries debilitades i aturar la caiguda dramàtica de la seva corba demogràfica. Totes aquestes mesures exigeixen una cooperació amb les institucions de la Unió Europea i una ajuda econòmica i tècnica major part part dels països occidentals.

En el seu discurs inaugural, el nou Primer Ministre ha insistit en la necessitat "d’unificar els dos equips que es troben dels dos costats del Dniepr[8]". De fet, els trastorns polítics dels dos últims anys han conduït a una divisió entre l'est (prorus) i l'oest (prooccidental), que ha de ser superat per estabilitzar el país. Els optimistes insisteixen, en la crisi actual, en el difícil naixement de la democràcia, caracteritzada per una premsa i eleccions lliures. Els pessimistes subratllen la polarització del país en dos blocs i una reconciliació que s’aconseguirà al preu d'un alentiment de la batalla contra la corrupció i de les reformes. Amb un president "taronja" i un primer ministre d'oposició, ningú no cap a on s'inclinarà Kíev.


* Periodista, Ginebra.



[1] En el moment d'aquesta "tercera volta", Iusxenko guanyava Ianukóvitx per un 51,99% contra un 44,19%.

[2] Andrew Wilson, “Ukraine's Orange Revolution”, Yale University Press, 2005, pàg. 21.

[3] El Partit de les Regions de Ianukóvitx pertanyia llavors a la formació Per una Ucraïna Unida, favorable al règim.

[4] Devastat per Stalin el 1944, aquest poble ha retornat massivament a Crimea on exigeix el reconeixement dels seus drets.

[5] Itar-Tass, Moscou, 2 de maig de 2006. Bielorússia paga actualment 46 dòlars els 1000 m3 de gas mentre que les tarifes són de 95 dòlars per a Ucraïna i de 110 dòlars per a Armènia.

[6] "Ucraïna Country Outlook", The Economist Intelligence Unit, Nova York, 31 de juliol de 2006.

[7] Anatol Lieven, “The West's Ukraine Illusion", International Herald Tribune, 5 de gener de 2006.

[8] BBC Monitoring Service, 4 d’agost de 2006.