Per SYLVIE TISSOT
Sociòloga i membre del Col·lectiu de Feministes per la Igualtat.


Dona apassionada i dona desgraciada, autoritària i submisa; intel·ligent però superficial; educada, malgrat el seu estrany pentinat; devoradora d'amants i lligada sempre a un sol home: de qui parlem? Britney Spears, Rachida Dati, Carla Bruni? No. Aquest és el retrat que vam trobar al Nouvel Observateur (1) d'una dona que va ser filòsofa, intel·lectual compromesa i militant i que, per a molts, a França i a l'estranger, encarna el feminisme: Simone de Beauvoir. Hi conflueixen els mateixos trets d’un retrat “people” (una foto la mostra nua a la coberta del diari). Publicat en ocasió del centenari del seu naixement, aquest dossier diu molt sobre les condicions que ha de reunir una dona per entrar, avui a França, al Panteó dels Grans Homes.

La primera condició per entrar-hi és vincular-la... a un home! Beauvoir (àlies «companya de Sartre») té aquest atribut al llarg del dossier del Nouvel Observateur. Aquest s'obre amb el relat de la seva relació amb Claude Lanzmann, s’encadena amb Sartre i s’acaba amb l'amant americà Nelson Algren. Els primers paràgrafs mostren una dona que viu una relació intensa i conjugal (les seves cartes a Lanzmann van signades amb un «La teva dona»), una dona plena de gratitud davant aquest amor inesperat («ella que es creia massa gran per l'amor i la felicitat», escriuen els periodistes a propòsit d'una dona de... quaranta-quatre anys!). O, reprenent els termes de Lanzmann, «una autèntica dona, completa».

En parlen amb profunditat, Lanzmann i els periodistes, de Simone de Beauvoir? De l'autora de «no es neix dona, se n’esdevé», aquella que va demostrar que ser dona no obeïa a cap gènere predeterminat? Sembla que sí: l’autèntica dona no és la feminista i la militant que molts coneixen, és la «gran amant» –ens explica Arielle Dombasle– que mostra el Nouvel Observateur (potser perquè és, ella també, el que Beauvoir va ser per damunt de tot: «dona de filòsof»).

El relat transcorre com si la vida amorosa d'una dona que no s'ha casat, no ha tingut fills i que ha tingut un gran nombre d'amants (homes i dones) s'hagués desplegat en realitat sota la tutela dels homes (les seves relacions homosexuals només hi són evocades com la manifestació de la seva personalitat «manipuladora»), sota el tipus de passió tràgica monògama i fons de reconciliació tardana amb el cònjuge (és enterrada «duent al dit l'anell de plata de Nelson Algren»).

La foto publicada en portada és, com coneguda vida amorosa de Beauvoir, ben impactant. Com si la filòsofa hagués de demanar permís, abans de tenir l'honor de les revistes i la glòria de la celebració nacional, no només de donar mostres del seu amor per als homes, però també per... despullar-se. Una dona no és una «verdadera» dona si no té un cos, i un cos que es mostri als homes... i al publicistes.

Però aquesta foto nua no té sentit fins que llegim l’article d'Agathe Logeart i Aude Lancelin, i a l'oposició radical, maniquea, sobre la qual descansa, entre la vida sexual i afectiva de Simone de Beauvoir d'una part, i la seva vida intel·lectual i militant de l’altra. “La companya de Sartre va declarar la guerra al patriarcat, però va ser també víctima de la passió”, explica la introducció. D'un costat, la Beauvoir catedràtica de filosofia, autora del «Segon sexe» i premi Goncourt, militant feminista i d'esquerres; de l'altre la Beauvoir dona i amant, presa pel desig i les passions: les dues realitats es contraposen; com si la vida amorosa de Beauvoir, la seva relació intel·lectual i la seva parella no exclusiva amb Sartre, no tinguessin res a veure amb el seu qüestionament de les normes conjugals i familiars.

Res del que surt del «privat» de la vida Simone de Beauvoir s’accepta com a «polític»: en retenim només aquesta oposició tan «tradicional» –i reaccionària– entre l'afecte i l'intel·lecte, el cos i l'esperit (2). Aquesta oposició és sens dubte un fil periodístic, però permet també reafirmar la distinció entre àmbits que serien «naturalment» copiats pels homes i les dones. Als homes l'abstracció, a les dones la passió. La temptativa de Beauvoir de desmuntar als seus llibres, i de sobresortir en la seva vida, aquesta sacrosanta barrera s’associa d'altra banda a la intolerància, la sequedat i finalment la desgràcia. Beauvoir és, sempre segons l’article, una “donant de lliçons encasellada en les seves veritats”; amant del seu compromís, però “tan freda” que es converteix en la “Dame de ferro sartriana”.

Aquesta oposició es reforça amb l’esperit que porta implícit l’article: la «naturalesa» sempre en surt guanyant. Beauvoir no va continuar sent “una frívola amb les seves ungles pintades”? I Philippe Sollers explicar que, en primera persona, “altiva, desagradable, tossuda, didàctica, volia negar la seva bellesa”. D’acord: és en l'àmbit de l'aparença, i no del llenguatge articulat, que Beauvoir era més encantador. Confirmat per Dombasle: “Amagada darrere els vestits jaqueta aspres i turbants austers”, era en tot cas “una dona encisadora”. Hauria estat inoportú que una dona cèlebre i francesa fos lletja i vestís malament.

La Simone de Beauvoir intel·lectual i militant queda enterrada per l'audàcia profètica sollersiana: “Quedarà com una gran escriptora de cartes”. Quedant per sobre la seva obra teòrica, les seves cartes amoroses són les obres mestres. Ens convida a “(re)llegir la Beauvoir” escriptora, la Beauvoir del secret i del privat, dels sentiments i de la passió: la Beauvoir finalment “sensual, graciosa”.

Així l’article alimenta la temàtica favorita del backlash antifeminista (3): el combat de les dones aïllades que les du a la infelicitat. Aquesta conclusió va dirigida progressivament a la idea que el combat de Beauvoir és violent. La «guerra» que lliurà està reduïda a algunes reivindicacions ràpidament evocades: “Rebuig el futur viril», la no mixticitat dels grups feministes, la defensa del dret de les dones a la violència, la supressió de la família en benefici de la comunitat... Alguna explicació? Ens conformarem amb una simple enumeració, immediatament seguida per aquesta sorprenent pregunta: “Llegida i escoltada, celebrada al món sencer. Però va ser feliç?”.

La resposta tan esperada la trobem unes pàgines més endavant a través de (per fi!) Dombasle, que celebra el fracàs de la recerca beauvoirienne d'una “llibertat per damunt de les seves forces”. I la comediant-cantant conclou amb una trasbalsadora visió de Beauvoir que “se n’anava a seure a un petit banc, sola, prop de la tomba de Sartre (...) plorant l'amor de tota una vida”.

És aquest destí tràgic que faria de Simone de Beauvoir una dona excepcional. Per què? Pel seu caràcter, de manera completament tautològica, excepcional i mai en relació amb la seva obra i la seva actitud. El títol de l’article, “Una dona escandalosa”, és des d'aquest punt de vista revelador, ja que si els periodistes citen les reaccions indignades d'Albert Camus o de François Mauriac després de l'aparició del «Segon sexe» el 1949 (4), no creuen oportú de comentar quines van ser les tesis que van suscitat aquesta indignació masculina!

Beauvoir entra, en resum, en el patrimoni nacional de la mateixa manera que Guy Môquet entra al panteó sarkozysta: com un personatge mitificat i despolititzat, desconnectat de tot context social i de totes les relacions de domini (5). Els personatges conflictius són amortits en benefici d'una celebració del geni nacional, en la qual Beauvoir és graciosament convidada a participar-hi. És simptomàtic, d'altra banda, que l'article consagrat a l'actualitat de Beauvoir l’expliquin personalitats feministes contemporànies, presentades com individualitats i mai com a actores de les lluites col·lectives. Al contrari, la part dolça ens és donada a través de Sollers o Dombasle, celebritats que parlen de tu a tu amb Beauvoir, però que ben poc coneixen la seva obra filosòfica –o el seu compromís feminista.

Roland Barthes ens va ensenyar com la descripció dels escriptors de vacances reforçava la imatge de personatges “a part de”, no famosos en tant que escriptors i mai per la seva producció i paper singulars (6). No sorprèn que l'article sobre Simone de Beauvoir s’acabi amb l'homenatge del petit poble respectuós: aquests servidors de La Cúpula els quals, “passant pel seguici, li reten hometage”.


(1) “Simone de Beauvoir. La scandaleuse”, Le Nouvel Observateur, 3-9 de gener del 2008.
(2) Michelle Le Doeuff, «Le sexe su savir», Aubier, París, 1998.
(3) Susan Faludi, «Backlash: la guerre froide contre les femmes, Des Femmes, París, 1993.
(4) Llegiu Sylvie Chaperon, “«”Le deuxième sexe” en héritage», Le Monde diplomatique, gener del 1999.
(5) Laurence De *****-Pierrepont, «Des usages étatiques de la lettre de Guy Môquet»; http://cvuh.free.fr/spip.php?article94.
(6) Roland Barthes,«Mytologies, Seuil, París, 1992.