Per ERIC HOLTZ-GIMENEZ
Director general del Food First - Institute for Food and Development Policy, Oackland (Estats Units).


Biocarburant... La paraula evoca la imatge idíl·lica d'una energia renovable, neta i inesgotable, una confiança en la tecnologia i el poder d'un progrés compatible amb la protecció del medi ambient. Permet a la indústria, als homes i dones polítiques, al Banc Mundial, a les Nacions Unides i fins i tot al Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de presentar els carburants fabricats a partir del blat de moro, de la canya de sucre, de la soja i d'altres conreus com la pròxima etapa d'una transició suau cap a una economia energètica, encara per definir, sorgida dels recursos renovables.

Els programes són ambiciosos. A Europa està previst que aquests combustibles procedents de la biomassa abastin el 5,75% de carburants consumits a la carretera el 2010, i el 20% el 2020. Els Estats Units apunten a 35.000 milions de galons (1) anuals. Aquests objectius superen de lluny la capacitat de producció agrícola dels països industrialitzats de l'hemisferi nord. Europa hauria d’utilitzar un 70% de les terres conreables per a aconseguir la seva aposta; la totalitat de les collites de blat de moro i de soja dels Estats Units s’haurien de transformar en etanol i en biodièsel. La conversió posaria de cap per avall el sistema alimentari de les nacions del nord. D’aquesta manera, els països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) miren de reüll l'hemisferi sud per cobrir les seves necessitats.

Indonèsia i Malàisia augmenten vertiginosament les seves plantacions de palmeres d’oli per a proveir el mercat europeu de biodièsel en un 20%. Al Brasil –on la superfície de terres conreables destinades a conreus per als carburants ocupa ja una porció de territori de la mida dels Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i de la Gran Bretanya junts–, el govern preveu multiplicar per cinc la superfície destinada a la canya de sucre. L’objectiu és reemplaçar un 10% el consum mundial de benzina d'aquí al 2025.

La rapidesa amb què es produeix la mobilització de capitals i la concentració de poder al si de la indústria dels agrocarburants és impressionant. En els últims anys, les inversions de capital de risc s’han multiplicat per vuit. El finançament privat inunda les institucions públiques de recerca, com ho testifiquen els 500 mil milions de dòlars de subvencions atorgats per British Petroleum (BP) a la Universitat de Califòrnia. Els grans grups petroliers, cerealistes, automobilístics i d'enginyeria genètica signen desorbitats acords de col·laboració: Archer Daniels Midland Company (ADM) i Monsanto, Chevron i Volkswagen, BP, DuPont i Toyota. Aquestes multinacionals intenten concentrar les activitats en la recerca, producció, transformació i distribució relatives als nostres sistemes alimentaris i de proveïment de carburants.

Són raons de pes per a què, abans de posar el tren en marxa, es coneguin els mites subjacents a la transició cap als agrocarburants.

MITE NÚMERO 1: ELS AGROCARBURANTS SÓN NETS I PROTEGEIXEN EL MEDI AMBIENT
Ja que la fotosíntesi a què es recorre per a aquests conreus roba gasos d'efecte hivernacle de l'atmosfera i els agrocarburants poden reduir el consum d'energia fòssil, volem creure que protegeixen el medi ambient. Quan s'analitza l’impacte "des del bressol fins a la tomba" –des de l‘inici fins al consum de carretera–, les reduccions limitades d'emissions de gas d'efecte hivernacle són anul·lades per aquelles molt més importants degudes a la desforestació, als incendis, al drenatge de zones humides, a les pràctiques de conreu i a la pèrdua de carboni del sòl. Cada tona d'oli de palma emet tant o més gas carbònic que el petroli (2). L'etanol produït a partir de canya de sucre cultivada en boscos tropicals emet la meitat de gas d'efecte hivernacle que la producció i la utilització de la quantitat equivalent de benzina (3). Quan comenta l'equilibri planetari del carboni, Doug Parr, responsable científic en cap de Greenpeace, declara categòricament: "Si es produïssin només un 5% de biocarburants aniquilant boscos primaris encara existents, es perdria la totalitat del guany sobre el carboni".

Els conreus industrials destinats als carburants requereixen l’emissió massiva d'adobs produïts a partir del petroli, el consum mundial del qual –actualment 45 milions de tones anuals– ha duplicat el nivell de nitrogen biològicament disponible al planeta, contribuint així significativament a les emissions d'òxid nitrós, un gas d'efecte hivernacle el potencial de reescalfament global del qual és 300 vegades més elevat que el del CO2. En regions tropicals –d'on hi provindran ben aviat la major part dels agrocarburants– els adobs químics tenen entre 10 i 100 vegades més efecte sobre el reescalfament planetari que en les regions temperades (4).

Produir un litre d'etanol requereix d’entre tres i cinc litres d'aigua d'irrigació i produeix fins a 13 litres d'aigua bruta. Cal un equivalent energètic a 113 litres de gas natural per tractar aquestes aigües, la qual cosa augmenta la probabilitat que simplement siguin abocades al medi ambient contaminant els rius i les capes freàtiques (5). La intensificació del cultiu energètic per als carburants pot comportar també conseqüències d'agreujament del ritme d’erosió dels sòls, sobretot en el cas de la producció de la soja –6,5 tones per hectàrea i any als Estats Units i 12 tones al Brasil i a l’Argentina.

MITE NÚMERO 2: ELS AGROCARBURANTS NO SUPOSEN DESFORESTACIÓ
Els promotors dels agrocarburants sostenen que els conreus efectuats en terres ecològicament degradades milloraran el medi ambient. Potser el govern brasiler ho tenia present quan va requalificar aproximadament 200 milions d'hectàrees de boscos tropicals secs, prats i aiguamolls, en "terres degradades" i aptes per al cultiu (6). En realitat, es tractava d'ecosistemes d'una gran biodiversitat a les regions de la Mata Atlàntica, del Cerrado i del Pantanal, ocupades per poblacions indígenes, pagesos pobres i extenses explotacions de ramaderia.

La introducció de conreus destinats als agrocarburants tindrà simplement com a resultat el rebuig d’aquestes comunitats cap a la "frontera agrícola" de l'Amazònia, allà on els mètodes devastadors d’explotació agrícola són ben coneguts. La soja subministra un 40% dels agrocarburants del Brasil: segons la National Aeraonautics and Space Administration (NASA), com més s’apugen els preus de la soja més s'accelera la destrucció del bosc humit de l'Amazònia –325.000 hectàrees cada any al ritme actual.

A Indonèsia les plantacions de palmeres d‘oli destinades a la producció de biodièsel –anomenat "dièsel de la desforestació"– són la principal causa del retrocés del bosc. Cap a l’any 2020 aquestes superfícies s’hauran triplicat per acomplir els 16,5 milions d'hectàrees –Anglaterra i el País de Gal·les junts–, i s’haurà perdut un 98% de la massa forestal (7). La veïna Malàisia, primera productora mundial d'oli de palma, ja ha perdut un 87% dels seus boscos tropicals i els continua perdent a un ritme d'un 7% anual.

MITE NÚMERO 3: ELS AGROCARBURANTS PERMETRAN EL DESENVOLUPAMENT RURAL
Segons els tròpics, cent hectàrees dedicades a l'agricultura familiar creen trenta cinc llocs de treball. Les palmeres d’oli i la canya de sucre en creen deu, l’eucaliptus dos, la soja a penes un i mig. Fins fa relativament poc, els agrocarburants perjudicaven principalment els mercats locals i subregionals. Fins i tot als Estats Units, la majoria de les fàbriques de producció d'etanol més o menys modestes pertanyien als agricultors. Amb el boom actual la gran indústria entra en el joc creant economies d'escales gegantines i centralitzant l'explotació.

Els grups petroliers, cerealistes i de conreus transgènics reforcen la seva presència en tota la cadena de valor afegit dels agrocarburants. Cargill i ADM controlen un 65% del mercat mundial dels cereals; Monsanto i Sygenta dominen el mercat dels productes OGM. Per a les llavors, els sulfats, els serveis, les transformacions i la venda dels seus productes, els pagesos que produeixen per als agrocarburants seran cada vegada més dependents d'un grapat de societats altament organitzades. És poc probable que en treguin beneficis (8). De manera més versemblant, els petits explotadors agrícoles seran expulsats del mercat i de les seves terres. Ja són centenars de milers el que han estat desplaçats a la "República de la soja", una regió de més de 50 milions d'hectàrees que abasten el sud del Brasil, el nord de l'Argentina, el Paraguai i l'est de Bolívia (9).

MITE NÚMERO 4: ELS AGROCARBURANTS NO CAUSARAN FAM
Segons la FAO, hi ha suficients aliments al món per alimentar tots els habitants amb una ració diària de 2200 calories en forma de fruites fresques i seques, llegums, productes lactis i carn. Però perquè són pobres, 824 milions de persones continuen patint fam. La transició que s'anuncia posa en situació de competència la producció alimentària i la de carburants amb l'accés a la terra, a l'aigua i als recursos. Un exemple concret actualment és Mèxic. El país importa ara, després d’haver desmantellat les barreres duaneres en el marc de l'Acord de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) (10), el 30% del seu blat de moro dels Estats Units (11). La creixent demanda d'etanol en aquest país ha provocat una enorme pressió sobre el preu del cereal, el qual va tenir l’increment més alt dels darrers deu anys, provocant un augment dramàtic del preu de la “tortilla”, l’aliment bàsic del país. El govern de Felipe Calderón, enfrontat a les manifestacions de descontentament d'una població pobra i afamada, ha hagut de limitar l’augment de la “tortilla” a no més d’un 40% fins el mes d’agost, després d'una reunió amb les transnacionals de la indústria i la distribució.

Aprofitant la conjuntura, el Centre d'Estudis Econòmics del Sector Privat (CEESP) ha publicat una sèrie d’"estudis" afirmant que la sortida de la crisi, per a Mèxic, passa per la producció de blat de moro per a agrocombustibles i que "aquest blat de moro ha de ser transgènic” (12).

A escala mundial, les persones més pobres gasten ja entre el 50 i el 80% dels ingressos familiars a l’alimentació. Pateixen quan els preus elevats dels cultius per a carburants fan apujar el preu el dels aliments. L'International Food Policy Research Institute (IFPRI) de Washington ha estimat que el preu dels aliments bàsics creixerà entre un 20 i un 33% el 2010 i entre el 26 i el 135% el 2020. Ara bé, cada cop que el cost dels aliments augmenta un 1%, 16 milions de persones cauen en la inseguretat alimentària. Si la tendència actual continua, 1,2 mil milions d'habitants podrien patir crònicament de la gana el 2025 (13). En aquest cas, l'ajuda alimentària internacional probablement no serà de massa ajuda si els nostres excedents agrícoles van a parar... a les nostres reserves de benzina.

MITE NÚMERO 5: ELS AGROCARBURANTS DE "SEGONA GENERACIÓ" ELS TENIM A L'ABAST DE LA MÀ
Als promotors dels agrocarburants els agrada tranquil·litzar els escèptics afirmant que els agrocarburants actualment produïts a partir de conreus alimentaris seran aviat reemplaçats per d’altres de més compatibles amb el medi ambient com els arbres de creixement ràpid i el panicum virgatum (gramínia la mata de fullatge de la qual arriba a 1,80 metres d'alçada). Això els permet fer més acceptable els agrocarburants de primera generació.

Saber quins conreus es transformaran en carburants no és pertinent. Les plantes salvatges no tindran menys "impacte mediambiental" perquè la seva comercialització transformarà el seu valor ecològic. Si es cultiven de manera intensiva, migraran ràpidament dels terrenys salvatges cap a les terres conreables –amb conseqüències mediambientals associades.

La indústria apunta a produir plantes cel·lulòsiques genèticament modificades –sobretot en arbres de creixement ràpid– que es descompondrien fàcilment per alliberar sucres. Tenint en compte la ja demostrada aptitud per a la disseminació dels conreus genèticament modificats, només en podem esperar contaminacions massives.

Tota tecnologia el potencial de la qual permet evitar els pitjors impactes del canvi climàtic ha de ser comercialitzada a gran escala en els propers 5 o 8 anys. És una perspectiva molt poc probable en el cas de l'etanol procedent de la cel·lulosa, producte que fins ara no ha demostrat cap reducció d'emissions de carboni (14). La indústria dels agrocarburants, en efecte, aposta pels miracles.

L'Agència Internacional de l'Energia estima que en els propers 23 anys el món podria produir fins a 147 milions de tones d'agrocarburants (15). Un volum acompanyat per molt de carboni, d'òxid nitrós, d'erosió i per més de 2000 milions de tones d'aigües brutes. Per molt sorprenent que pugui resultar, no es compensarà més que el creixement anual de la demanda mundial de petroli, actualment avaluada a 136 milions de tones anuals. Val la pena jugar-nos-la?

Per a les grans societats cerealistes, certament sí. Es diuen ADM, Cargill o Bunge i són els pilars del sector agroalimentari. Estan envoltades d'una cohort també molt poderosa de transformadors de matèries primeres, de distribuïdors associats, d'una banda, a les cadenes de supermercats i, de l'altra, a les societats de l'agroquímica, de les llavors i de la maquinària agrícola. De cada cinc dòlars consumits en aliments, quatre corresponen a l'activitat del conjunt d'aquestes societats. I d'un temps ençà la part productiva ha experimentat una involució: les quantitats creixents d'inversions (productes químics, enginyeria genètica i maquinària) no han augmentat les taxes de productivitat agrícoles. El complex industrial agroalimentari ha de gastar més per cultivar menys.

Els agrocarburants són la resposta perfecta a aquesta involució. Subvencionats i en fase de creixement mentre recula el petroli, faciliten la concentració en mans dels actors més poderosos les indústries de l'alimentació i de l'energia.

Malauradament, la transició cap als agrocarburants pateix una tara congènita. Aquests entren en competició amb els aliments i les terres, l'aigua i els recursos. Desenvolupats en extrem, seran utilitzats per produir... agrocarburants. És una proposta patètica des del punt de vista termodinàmic. Ens obliguen a viure per damunt dels nostres mitjans. "Renovable" no vol en cap cas "sense límits". Tot i que els conreus sí poden ser replantats, la terra, l'aigua i els nutrients continuen sent limitats.

De fet, l'atractiu dels biocombustibles resideix en el seu potencial per perllongar l'economia basada en el petroli. Amb una estimació escassa d’un milió de milions de barrils en reserves mundials de petroli convencional, el barril podria arribar perfectament als 100 dòlars (16). I com més augmenti el preu del petroli, més creixerà el preu de cost de l'etanol però seguint sent competitiu. És precisament aquí on recau la contradicció dels agrocarburants de segona generació: a mesura que els hidrocarburs són més cars, els agrocarburants de primera generació es fan més rendibles, desanimant així les inversions en el desenvolupament dels que els podrien succeir. Si el petroli valgués 80 dòlars el barril, els productors d'etanol es podrien permetre el luxe de pagar més enllà dels 5 dòlars el quartà (aproximadament 127 kg) de blat de moro, fent-lo més competitiu que la canya de sucre. La crisi energètica mundial és potencialment una mina d’entre 80.000.000 de milions i 100.000.000 de milions de dòlars per als grups alimentaris i petroliers. No sorprèn, doncs, que estiguem convidats a continuar els nostres costums de "consum excessiu".

La transició cap als agrocarburants no té res d’inevitable. Moltes alternatives locals exitoses sobre el terreny, eficaces a nivell energètic i centrades en les necessitats dels habitants, ja produeixen aliments i energia sense amenaçar el medi ambient ni els mitjans d'existència. Són límits, i no subvencions, el que s’ha d’assignar a la indústria dels agrocarburants. Seria inacceptable per als països del nord desplaçar la càrrega del seu consum excessiu cap al sud del planeta simplement perquè els països intertropicals tenen més sol, pluja i terres conreables. És indispensable una moratòria mundial proactiva sobre el desenvolupament dels agrocarburants que concedís el temps necessari per a concebre estructures de regulació i establir programes la preservació dels recursos. Ens hem de donar un temps per a una millor transició –una transició agrària cap a la sobirania alimentària i energètica.


Traduït per Judit Farrerons

(1) 0,264 galons = 1 litre.
(2) George Monbiot, “If we want to save the planet, we need a five-year freeze on biofuels", The Guardian, Londres, 27 de març de 2007.
(3) The Washington Post, 25 de març de 2007.
(4) Miguel Altieri i Elizabeth Bravo, "The ecological and social tragedy of biofuels", 1 de gener de 2007, www.foodfirst.org
(5) The Ecologist, Londres, maig de 2007.
(6) "Plano Nacional de Agroenergia 2006-20011", dins Camila Moreno, "Agroenergia versus Soberania Alimentar: a Questão Agrária do século XXI", 2006.
(7) The Ecologist, ibidem.
(8) Annie Dufey, "International trade in biofuels: Good for development? And good for environment?", International Institute for Environment and Development, Londres, 2006.
(9) Bravo, E., "Biocombustibles, cutlivos energeticos y soberania alimentaria: encendiendo el debate sobre biocommustibles", Acción Ecológica, Quito (Equador), 2006.
(10) Canadà, Estats Units i Mèxic.
(11) Des de l'entrada en vigor de l'ALCA l'agricultura mexicana, que utilitzava un cinquena part de la població, ha perdut 1,3 milions de llocs de treball.
(12) Silvia Ribeiro, ALAI-Amlatina, Quito, 17 de maig de 2007; http://alainet.org
(13) C. Ford Runge i Benjamin Senauer, "How Biofuels Could Starve the Poor", Foreign Affairs, Londres, maig-juny de 2007.
(14) Fer-ne un producte verd i viable no és simplement un problema d'extrapolació de tecnologies existents, sinó d'obertures fonamentals en la fisiologia de les plantes que permetrien tenir èxit econòmicament i eficaç quant a la descompondre la cel·lulosa, l'hemicelul·losa i la lignina.
(15) www.iea.org/Textbase/subjectqueries/index.asp
(16) Caroline Lucas (directora), "Fuelling a Food Crisis: The impact of peak oil on food security”, Els Verds/Aliança Lliure Europea, Parlament Europeu, desembre de 2006.